" Tots els fenòmens compostos són impermanents. Tot el que ha arribat a ser a través de causes i condicions és impermanent, no només en el sentit de que algun dia s'acabarà, sino perquè a més s'està transformant de forma contínua. El naixement s'acaba amb la mort, lo bo amb lo dolent, lo dolent amb lo bo, la companyia amb la separació, la creació amb la destrucció i qualsevol mena d'ordre amb la desorganització."
Tai Situ Rinpotxé, d'"Els Quatre Segells" o "Les Quatre Claus" dels Ensenyaments de Buddha.
Com a músic :
Abans de gravar, intento evocar la mateixa escena mental: reproduir el que se'm va ocórrer, per reflexar-ho a la gravació.
Però mai serà com en aquell moment.
Se n'ha anat.
Busco allò mateix, però ja no ho trobo. Només és quelcom semblant.
D'on va sortir el que vaig tocar?
El que em va venir al cap, d'on va venir?
Per què "em va venir la inspiració"?
Si no ho hagués gravat, ho hauria oblidat completament.
A poc a poc, s'hauria dissolt per sempre.
Aleshores... ¿no és estrany dir "aquesta cançó és meva"?